LA PEDRA REDONA.

LA PEDRA RODONA.


Per un dels salons de la Preparatòria espontàniament apareix l'ombra de Maximilià, aquell mestre que li ensenyava les tortuositats de la història. A ell, li agradava i d'acord al programa impost parlar sobre el despotisme il • lustrat, i la Revolució Francesa. Era tal la seva emoció que semblava li estava parlant d'una pel.lícula on Gerard de Pardieu, la feia de Roberpierre. Quan acabava la seva exposició es dirigia a una oficina ubicada a Álvaro Obregón. Aquí pujava fins al pis 17 per trobar-se amb Glòria. Ah ¡, aquella dona de cul bonic que tots els que la veien sospiraven al mateix temps que babeaban com gossos en brama. Fins i tot Benet deia en veu baixa que Glòria era tan maca que els pets que expelía portaven perfum de Coco Chanel.


Maximilià li donava instruccions a la beutat perquè es comuniqués amb algun que coneixia. Més tard concidió amb ell en les escales. Immediatament ho va reconèixer i li va dir que vostè li cridava l'atenció perquè prestava un interès inusitat en les exposicions dels temps passats.
Maximilià era mestre per les tardes i en els seus temps lliures diputat d'un partit socialista.
Bé, el cas va ser que quan el va trobar a les escales van continuar el seu camí cap avall quan de moment un individu d'uns 22 anys, moreno, robust se'ls va acostar i amb un ganivet a la mà, l'hi poso a Maximilià de costat i amb el propòsit de treure les seves pertinences. Vostè va comprovar que Don Max no era tan ferotge com ho aparentava el seu aspecte. Home vestit de gris Oxford que contrastava amb el seu bigoti i cabells del mateix color.

Per la impressió de sentir-se humiliat i indefens per la força d'un ganivet no va saber que fer. Vostè en descobrir el lladre se li va apropar i va començar a forcejar. L'home murri va intentar clavar-li la daga en el seu estómac, però com ja està acostumat a tanta merda, ho va poder desmuntar i al cap d'uns moments el ganivet havia canviat de mans. El malviviente intentar escapar acció que no li va ser permesa i immediatament va buscar un policia que ho posés al resguard ia l'ombra.
Després del fet,. Don Max li va demanar que vostè es integrés a les seves files. Cosa que va acceptar a mitges perquè de fet ja no combrega amb els pinches socialistes. És que no és possible que es diguin que van colze a colze amb les classes marginades i tot seguit els puguis veure en el gourmet del Palau de Ferro comprant les millors viandes per als seus paladars capacitats.


Fent un marc en les seves activitats va decidir accedir a les seves peticions. El primera activitat que li va indicar va ser que havia de portar una pedra rodona que la pulieran i li traguessin brillantor. La pedra pesava com vuit quilos, vostè no s'imaginava que després de netejar la pedra seria un diamant tan gran com els que treuen de ciutat del Cap.

Caminava amb la roca per un dels carrers del Circuit interior a la ciutat de Mèxic per topar-se que l'artèria lateral es trobava colapsada. Un enorme esvoranc es va fer a causa d'una fuga d'aigua que els veïns van reportar des de fa més de vuit mesos.
Vostè recorda que per aquestes dates aquesta artèria es trobava en reparacions. Aquí es veia que les autoritats de la ciutat estaven fent el seu agost amb obres d'oripell, és clar que ningú no dóna salt sense Huarache.
Fins aquests llocs arribaven enormes camions amb concret que omplia els espais. Hi ha d'haver passat que per baix, les canonades ja estaven per tronar. Però com a Mèxic tot es fa a l'aquí se'n va, l'obra es va acabar per dalt i en l'intern van quedar ocultes les falles.

Així que en veure's topat per aquest carrer tancada, va decidir creuar per un pont. No ho va poder fer perquè precisament en la pujada de l'escala es trobava recolzat al llarg un enorme gos greixosa. Així que per evitar ser mossegat decidir pujar per una banda a qui se li coneix com la marranera. En fer una volta per un túnel, se li va aparèixer un subjecte que llegües es percebia el seu grau d'intoxicació. La mirada tèrbola, les mans brutes, els cabells pollós i les intencions negres. Se li va acostar amb el propòsit de demanar-li diners. Vostè li va dir que no portava casch. El truà intentar embolicar-lo en un enfilall de paraules que no comprenia. Li parlava del meu bon, treu la bacha, presta una luca etc
etc.
Vostè mai va baixar el pas, quan pretenia caminar més ràpid van arribar més individus iguals al primer. Van començar a buscar a les seves butxaques com si fossin hienes depredadores. La pedra va caure a terra i com era una pedra ningú es va donar per assabentat. Per apaivagar als teporochos els va oferir donar-los un bitllet de deu pesos. Ells feien comptes mentals i consideraven que aquesta quantitat no els arribava ni per comprar alcohol de 96 graus. Així que li van demanar vint. Sense més va buscar a la butxaca on guardava el maleït diners. Per no despertar més malícia ja que en l'altra bossa tenia una mica més, els va entregar el paper moneda i va caminar ràpid.

Passat l'ensurt, va entrar a una accessòria i va comprar uns cigars tot i que ja no fuma. En encendre el cigar va recordar la pedra i va sortir novament al mateix lloc on el van assaltar. Va buscar i va buscar la pedra, ja no es trobava.
Un grup de treballadors emplenava l'esvoranc que els vaig assenyalar. Llançaven al forat tepalcates, pedres de totes mides. La de vostè es va anar fins al fons. Es va asseure desconsolat per veure com un remolc descarregava tones de ciment liquat sobre l'enorme forat. Caldrà esperar als arqueòlegs dels anys posteriors i la puguin trobar ....

Original d'Alfredo Arrieta
Per elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estats Units Mexicans.
04 de març de 2010.